A l'hora foscana de la tarda, Josep i Maria entraven a la vila de Betlem: ell, a peu menant l'ase; ella, asseguda damunt la cavalcadura. Venien de Natzaret, a empadronar-se allí, el seu poble natal. Cansats i tot, es posaren a resseguir carrers i places buscant un hostal per passar la nit; però tots estaven plens fins a botó. Plens de gent, de camells, caravanes... Quin contratemps per als sants esposos, especialment per a la Mare de Déu que es trobava gràvida per designi diví, i a punt d'infantar.Hagueren de sortir, llavors, als afores de Betlem, deixant-se guiar per la llum d'un foc humil que allà cremava. Allí al redós, escalfant-se i fent bullir una olleta de sopes de pa i sal, veieren dos rabadans que guardaven el ramat de l'amo.Amb jovenil animació, com cada vespre, ells feien petar la xerrada, bo i esperant que bullissin les sopes. Tractaven de tot: les coses del poble, dels pastors i pastores de la contrada, dels xais i cabrits... i també coses de la propera vinguda del Messies, que, segons les profecies, no podia trigar a venir al món. Josep i Maria s'hi acosten, i els pastors, amatents i hospitalaris des del primer moment, tot era desfer-se per obsequiar la gentil parella, sobretot en conèixer que aquella donzella aviat seria mare. Un d'ells diu a Josep:–Veniu, veniu, que ens faren companyia. Arribeu de molt lluny?Mentre Josep li explicava els seus problemes, Maria s'assegué damunt del tió més gros que hi havia de cara al foc i s'escalfà les mans. L'altre, omplint de sopes un rusclot –una espècie de plat de fusta– diu, oferint-lo a la Mare de Déu:–Voleu un plat de sopes, senyora?Maria li agraí aquella sopa calentona i, sobretot, aquell bon cor, amb un somriure i una mirada que haurien fet ballar d'alegria tota la cort celestial.–El que us ha passat a vosaltres, de no trobar cap hostal obert, sento a dir que és cosa corrent aquests dies –comenta un rabadà–. Amb tot això de l'empadronament, la ciutat s'ha tornat petita, de tants que hi han vingut. Però no sofriu, que hi trobarem solució.–Ja ho crec –respon l'altre–. Veieu aquest camí? Seguiu-lo. I a poc més de tres-cents passos trobareu una cova on hi ha un bou i una mula. Casualment nosaltres, aquesta tarda, hem posat a la menjadora palla neta, i un bon feix de llenya seca. Com si algú ens ho hagués manat! (I els dos rabadans no sabien que era el bon Déu qui els ho havia manat des del fons del seu cor).–I vosaltres? –preguntà la Verge Maria.–Oh, no patiu per nosaltres, sabeu? Dormirem aquí, a vora del foc, sota les estrelles. Els pastors tenim l'esquena feta a dormir a terra!I així fou com Maria i Josep s'acomiadaren dels xamosos pastors. I seguiren camí enllà, cap a la cova.Al punt de mitjanit, el cel s'omplí de llums i de meravellosos cants. Als nostres rabadans, despertats per un àngel, els semblava un somni tanta meravella.–Pastorets de la muntanya –els recità l'àngel–, que dormiu amb gran recel: desperteu, veniu de pressa, que n'és nat el Rei del Cel! El trobareu en un pessebre.–Serà el Messies, el Fill de Maria? –es digueren els bons pastors, ben eixorivits.L'àngel afegeix:–Els meus companys i jo anirem desvetllant els altres pastors de la contrada i després anirem a adorar-lo tot seguit. I li durem moltes coses. Voldreu venir?I es començaren a sentir uns cants i uns violins que bé es coneixia que no eren d'aquest món, de tan bonics.–Però nosaltres què li podríem dur a Jesús, el Messies, si no tenim res, només que la pellissa que portem al damunt? –es preguntaven els rabadans.–Els vostres cors són nets, pastors –contestà l'àngel–. I tingueu fe. Colpegeu amb els vostres bastons aquest tió on la Verge Maria aquesta nit ha descansat, i el tió us rajarà tot el que demaneu per a l'Infantó.I, tal dit, tal fet. Els dos pastors colpejaren el vell tió amb els seus bastons. I cantaven ben fort:"Tió, tió, raja torrói vi blanc dins d'un porróper donar a Nostre Senyor".I contents com un gínjols, i amb els sarrons plens de presents: panses i figues, nous i olives, mel i mató..., es dirigiren cap a la cova per adorar l'Infant Jesús, ajaçat damunt del pessebre que ells mateixos, sense saber-ho, havien preparat.Des de llavors la història mana que cada any retorni el vell costum.
Autor: Joan Naboa Armengol
